ICTlogy

 

Citation:

Work data:

Type of work: Proceedings

Categories:

Downloads:

Document complet:
Col·legi d'Economistes de Catalunya (Ed.) (2018). El sector públic a la Catalunya del futur. 3r Congrés d'Economia i Empresa de Catalunya. Cap a un model eficient i equitatiu. Barcelona: Col·legi d'Economistes de Catalunya.

Notes:

Conclusions (p.13-40)

EIX 6 BLOC 1.- Organització territorial de Catalunya

• Conclusió 1.1: El nombre d’administracions és excessiva i innecessàriament complexa
• Conclusió 1.2: Criteris d’eficiència i sostenibilitat aconsellen organitzar l’Administració a Catalunya a partir de dos nivells d’administració, la Generalitat de Catalunya i el món municipal.
• Conclusió 1.3: L’organització territorial dels serveis de la Generalitat ha de respondre a una dimensió mínima, raonablement homogènia en el conjunt del territori i propera al ciutadà, no necessàriament coincident ni amb la vegueria ni amb la comarca.
• Conclusió 1.4: L’estudi de l’àmbit competencial dels governs locals de Catalunya, així com de la seva capacitat de despesa, mostren que l’eficiència en la prestació de determinats serveis municipals es pot obtenir en millors condicions a partir d’un determinat volum de població, que un dels estudis quantifica en 10.000 habitants.
• Conclusió 1.5: L’excessiva fragmentació és una qüestió a resoldre amb la definició d’un nou model territorial.
• Conclusió 1.6: Es proposa un nou model amb poques institucions locals: les “àrees bàsiques administratives”, i els “municipis” amb una divisió interior que assumeixi i respecti la planta municipal del país en la seva totalitat.

EIX 6 BLOC 2.- Governança i qualitat institucional

• Conclusió 2.1: Catalunya, com a conseqüència de ser una administració subestatal sense política monetària pròpia i amb una molt reduïda capacitat fiscal pròpia, ha tingut molt limitats els instruments de política econòmica, que han quedat reduïts a polítiques d’oferta, la qual cosa ha afectat la despesa (els grans serveis de salut, ensenyament, benestar... que administra la Generalitat) en forma de reformes sempre discutibles i discutides, afectant les polítiques d’impuls econòmic i territorial, culturals i de governança local.
• Conclusió 2.2: Hi ha la necessitat que existeixi una correspondència bàsica entre l’àmbit d’actuació de les organitzacions estatals (per poder polític) i el dels mercats per garantir un bon funcionament del mateix mercat, per proporcionar a la societat allò que els mercats no poden oferir (per exemple, una distribució justa de la renda i la riquesa), per prevenir les crisis econòmiques i pal·liar-ne les seves conseqüències més nocives.
• Conclusió 2.3: Quan es tenen governs elegits democràticament però amb un poder més fictici que real, no tenim ni estats sobirans, ni una democràcia global, ja que és en altres instàncies on s’adopten les decisions. Cal, doncs, que existeixi també la correspondència entre l’àmbit d’exercici de la democràcia i el del poder polític.
• Conclusió 2.4: Cal institucionalitzar la funció directiva professional. Es requereixen bons professionals, intel·ligents i amb bons valors i lideratge institucional, amb la dualitat, per una part del lideratge polític (el personal electe) i per l’altra del lideratge professional (el del personal que aporta coneixements tècnics de gestió i capacitat operativa).
• Conclusió 2.5: Un model de gestió pública professional ens apropa a un model de governança, que permet aportar expertesa en el procés de presa de decisions i de disseny i implantació de polítiques públiques, sobre el seu seguiment, avaluació i millora, i en definitiva, per al manteniment i gestió de la intel·ligència institucional.
• Conclusió 2.6: Un model de govern obert hauria d’harmonitzar-se amb el dels països que ens envolten, i establir de manera ordinària i continuada la pràctica de preguntar i escoltar les opinions, propostes i iniciatives de la ciutadania.
• Conclusió 2.7: La incorporació de l’Administració electrònica requereix una anàlisi prèvia de processos, per evitar que les ineficiències prèvies esdevinguin cròniques. La necessitat de models interrelacionats i no aïllats ni desconnectats hauria de possibilitar els mecanismes i automatismes necessaris per tal que les dades que es desprenen dels procediments tramitats electrònicament s’incorporin de forma automàtica al portal de transparència, i al mateix temps passin al sistema de dades obertes (amb la reserva que mereix la protecció de dades personals).
• Conclusió 2.8: La crisi ha posat de manifest que bona part dels ajuntaments catalans han optat per reduir significativament el nombre d’ens instrumentals creats la dècada precedent, en temps en què l’enginyeria organitzativa i financera facilitava la seva proliferació, per passar a un període en el qual només subsisteixen les empreses públiques que efectivament presten serveis i productes que el seus respectius pressupostos o el mercat permet finançar.
• Conclusió 2.9: Un model integral de gestió pública pensat en funció dels interessos generals del comú dels ciutadans catalans permet compatibilitzar els rols del personal directiu amb les funcions de control jurídic i econòmic intern de les administracions, com a factors d’eficiència de la gestió pública.

Eix 6 BLOC 3.- Finançament i sistema impositiu

• Conclusió 3.1: La insuficiència financera de Catalunya s’ha visualitzat de forma clara durant la crisi, ja que ha estat obligada a aplicar polítiques restrictives. La insuficiència de recursos que comporta el desequilibri vertical (relació Estat - comunitats autònomes); la manca de capacitat normativa i de gestió sobre els tributs cedits per part de l’Estat i l’absència d’equitat horitzontal (entre comunitats autònomes) i de l’acompliment del principi d’ordinalitat. Catalunya en canvi necessita i aspira a tenir un finançament que impliqui més poder tributari, tant per prendre decisions sobre política tributària com per a la gestió completa dels impostos.
• Conclusió 3.2: El deute de la Generalitat de Catalunya és el resultat de les insuficiències financeres més que no pas de despeses excessives.
• Conclusió 3.3: Es planteja un sistema fiscal per assolir majors fites de recaptació i redistribució, que optimitzi l’assoliment de la resta d’objectius com són la neutralitat i la minimització dels costos indirectes, per aconseguir els grans reptes de futur com són l’augment de la desigualtat, la sostenibilitat de l’estat del benestar, la lluita contra el canvi climàtic, la globalització, la digitalització i l’evasió i el frau fiscals.
• Conclusió 3.4: Cal estar atents als canvis per adaptar la fiscalitat als nous paradigmes, així el reemplaçament del treball pel capital i la robòtica, els canvis tecnològics i les noves formes de comerç a les xarxes, les plataformes de monedes i el blockchain, i el desenvolupament de la intel·ligència artificial aplicada a l’evolució de les màquines... Tot això afecta canvis en les bases de la tributació que obliguen a traslladar la imposició de nòmines al valor afegit, dels beneficis als fluxos de caixa; a traslladar la deducció de les amortitzacions a les inversions reals, a incorporar al finançament propi les actuals deduccions per capitals externs... Per evitar el frau o l’elusió, aquestes no poden ser polítiques d’un sol país.
• Conclusió 3.5: Cal que el Parlament tingui plena capacitat normativa perquè Catalunya disposi d’un sistema tributari realment autònom, amb responsabilitat fiscal pròpia, i es faci realitat la previsió estatutària que sigui l’Agència Tributària de Catalunya la que gestioni, recapti i inspeccioni els tributs que li permetin atendre les despeses generals i els serveis a la ciutadania i a les empreses del nostre àmbit territorial.
• Conclusió 3.6: Simplicitat vs. complexitat. Tant pel que fa al nombre d’impostos com pel que fa a la seva regulació, gestió, recaptació i inspecció. És necessari disposar de normativa, sistemes i dissenys administratius que ajudin a simplificar la tramitació de les obligacions tributàries, especialment pel que fa a la liquidació i tramitació.
• Conclusió 3.7: Es considera important simplificar també el sistema d’impostos, centrant-lo fonamentalment en els grans impostos directes que recauen sobre la renda i la riquesa, com l’impost sobre la renda de les persones físiques, una imposició sobre les societats (reestudiant-lo en la línia del que s’ha comentat per tal de fer innecessària l’elusió fiscal), l’impost sobre la riquesa; i en els impostos indirectes, que recauen majoritàriament sobre el consum, com l’IVA, i els impostos especials, dins dels quals han de tenir un pes molt rellevant els que permeten corregir externalitats negatives, no només de tipus mediambiental sinó també de caràcter social, sanitari o econòmic.
• Conclusió: 3.8: Simplificar el nombre de nivells d’administracions tributàries, coordinant els diferents “poders tributaris”. Tant per simplificar la gestió de la pròpia administració (una administració pot gestionar per a la resta d’administracions respectant la titularitat dels impostos); com per simplificar al contribuent el compliment de les seves obligacions.
• Conclusió 3.9: Els ajuntaments són els titulars dels impostos locals. Tanmateix, la necessitat de racionalitzar la gestió dels tributs aconsella que es coordini i s’integri en la gestió dels impostos generals que graven els mateixos objectes tributaris a càrrec de l’Agència Tributària de Catalunya, simplificació que beneficiaria les administracions gestores (disminuirien) i els contribuents.
• Conclusió 3.10: Una major transparència en relació amb les activitats de les empreses multinacionals resulta essencial per garantir l’objectiu de les administracions tributàries en la lluita eficaç contra l’erosió de la base imposable i el trasllat de beneficis.
• Conclusió 3.11: La transició cap a un nou model de relació cooperativa internacional pot requerir dècades, ja que sense unificació fiscal europea serà difícil que es plantegi una harmonització plena de la tributació directa europea. Això es veu molt lluny, ja que cal un canvi estructural de cultura tributària amb múltiples implicacions que afecten l’Administració i els ciutadans.
• Conclusió 3.12: S’observa una creixent acceptació d’un concepte de democràcia en què la ciutadania pugui controlar les seves institucions de forma distribuïda a través de mecanismes rigorosos de governança. Es considera que dins d’aquest marc s’enquadra, per un costat, el control ciutadà sobre les finances públiques i els moviments de fluxos cap a entitats o proveïdors a través d’un major nivell de transparència (amb mecanismes com el control distribuït dels fluxos financers, les eines p2p com el blockchain) i la implementació de canals que alliberin les dades i la informació i endrecin el seu processament i usabilitat.

EIX 6 BLOC 4.- Sostenibilitat de les polítiques públiques

• Conclusió 4.1: Solucionar reptes fiscals com el de la sostenibilitat de l’estat de benestar requereix analitzar el finançament contributiu i no contributiu, considerant tant la perspectiva del benefici del contribuent i de l’usuari, així com la contribució d’ambdós. Requereix el coneixement de la tècnica fiscal d’actuacions per la via dels tributs, impostos o preus; de les deduccions fiscals o despeses equivalents; del finançament ordinari o extraordinari (dèficit i deute sota regla d’or, alienació oportuna d’actius a canvi de despesa en inversió o substitució d’endeutament). I finalment, si l’opció de resposta solvent és la impositiva, no ignorar l’excés de gravamen (l’eficiència econòmica) lligada a cada categoria impositiva, i com l’equitat es ressent o millora els seus balanços d’acord amb cada instrument utilitzat.
• Conclusió 4.2: De forma estructural financem encara amb dèficit la nostra despesa pública traslladant a les generacions futures la nostra despesa social; excessiu pel que dona de si l’economia i l’esforç i compliment fiscal ciutadà.
• Conclusió 4.3: Garantir la sostenibilitat i sobretot la solvència de les finances de la Generalitat de Catalunya requereix un increment de la seva capacitat per realitzar reformes estructurals en la provisió de serveis públics i una molt major capacitat de fiscalitat sobre les bases impositives dels catalans.
• Conclusió 4.4: Vetllar per la sostenibilitat i la solvència de les finances públiques requereix disposar d’unes regles de disciplina fiscal. L’adopció de sostres de despesa en escenaris plurianuals és una d’aquestes regles, que en qualsevol cas en el marc europeu seran inevitables i poden permetre realitzar una planificació adequada per concentrar els esforços a garantir l’eficiència assignativa (màxim benefici o utilitat marginal social dels recursos públics) i l’eficàcia de les polítiques públiques de la Generalitat de Catalunya.
• Conclusió 4.5: L’assoliment d’un major grau d’eficiència en la despesa pública esdevé un factor determinat a fi de facilitar un major benestar a la ciutadania, mitjançant la provisió de serveis més cost-efectius i generant espais fiscals (estalvis) imprescindibles per alliberar recursos i finançar prioritats dins de contextos d’estancament o restricció dels recursos pressupostaris.
  
  Les administracions públiques catalanes han desenvolupat instruments facilitadors com el pressupost per resultats, l’avaluació de polítiques públiques, els processos de revisió de despesa i comptabilitat analítica, però cal seguir millorant i generalitzant-ne la implementació.
• Conclusió 4.6: Garantir l’eficiència dels recursos públics requereix també un bon sistema de garanties. Una bona funció interventora és clau per a aquest control.
  
  La funció interventora ha d’adaptar-se també als canvis en els models organitzatius i de governança de l’administració pública i transformar les seves modalitats de control. Ha de ser un aliat en la millora dels processos per tal de treballar amb el mapa de riscos i garantir el compliment dels objectius de les polítiques de cada entitat pública.
  
  La normativa reguladora tant de la gestió com del seu control ha d’anar encaminada a potenciar la competitivitat i atracció de talent al sector públic. Balancejant el guany dels instruments de control amb les barreres que pot suposar.
  
  Mesures preventives del procés, anàlisi de riscos, auditoria per mostreig, transparència i innovació en sistemes d’informació han de substituir el vell paradigma del control sistemàtic de l’adaptació de cada acte a la norma si es vol millorar l’eficiència del control.
• Conclusió 4.7: La Gran Crisi no ha de conduir a la renúncia a cap forma de provisió de serveis públics.
  
  L’anàlisi de quina forma aporta més eficiència tenint en compte el repartiment d’excedents (entre l’usuari-contribuent, els professionals i el productor públic o privat) ha de ser la base de decisió.
  
  Les formes d’economia social apareixen amb força per generar major confiança social davant la fallida d’alguns mecanismes de la relació publicoprivada, sense renunciar a aquesta última.
• Conclusió 4.8: La col·laboració publicoprivada cal entendre-la més enllà de la clàssica relació de provisió de serveis públics per part d’agents privats. En un moment en què sembla que hi ha una estigmatització dogmàtica, cal entendre que les CPP són compatibles amb alguns elements que han de ser essencials en el desenvolupament del país: la solidaritat, el canvi cultural, la innovació i la interrelació en xarxes.

EIX 6 BLOC 5.- Regulació del sistema productiu i altres polítiques sectorials

• Conclusió 5.1: Amb la integració d’Espanya a la UE bona part del poder regulador ha estat transferit als organismes europeus. Tot i no tenir el Banc d’Espanya a la seva mà totes les eines per controlar el volum de crèdit de les entitats financeres, la manca d’autonomia enfront del poder polític va dificultar i retardar la implementació de mesures que podrien haver apaivagat la bombolla immobiliària i financera.
• Conclusió 5.2: Tot i que la recomanació genèrica de la UE no és la de situar en tot cas les autoritats reguladores fora de l’entorn governamental, a la vista de les greus conseqüències hagudes, és palès que han de ser autònomes del poder polític i respectar els principis de transparència i independència en la presa de decisions.
• Conclusió 5.3: Amb l’ànim de corregir els efectes distorsionadors, el nou enfocament de la política comunitària estableix una sèrie d’orientacions sobre la intervenció pública als mercats de l’electricitat, amb la finalitat de reduir al mínim les possibles distorsions que s’estiguin produint. Orientacions que evolucionen cap a plantejaments més orientats al mercat, on es reflecteixi de forma transparent l’evolució de l’estructura de costos de les tecnologies de l’energia i la creixent competitivitat dels costos al mercat interior europeu. Tanmateix, s’ha posat de manifest que la transició energètica és una realitat que per poder consolidar-se necessita una estabilitat de la regulació que aporti certesa sobre les inversions, generi noves oportunitats de negoci i apoderi el consumidor.