Por supuesto, debería ser obligatorio contrastar distintas fuentes (gracias por la colleja ;)

Me he ido a Amnistía Internacional (que recibe críticas por motivos opuestos a Freedom House) y la verdad es que la cosa no pinta mucho mejor :(

le he echado un ojo al mapa que tienen del 2009, y he visto algunas cosas raras.

Así que me he ido a la wikipedia pone:

“Está estrechamente ligada a fundaciones asociadas a grandes corporaciones como la AIM, la World Anticomunist League y con organismos del gobierno estadounidense como Radio Europa Libre o la CIA.[3]”

Donde [3] es una referencia a una publicación de Noam Chomsky.

Estar ligado a la CIA y la Liga Mundial Anticomunista para mí no son buenas credenciales de objetividad, más bien al contrario! Así que seguiré basandome en los informes de Amnistia Internacional, que por ahora me parecen los más serenos ;)

Dicho esto, a mí tampoco me genera confianza un militar, y este hombre me pone nervioso, pero volvemos a lo de siempre, aunque pecar pecan todos los gobiernos (cada uno en su medida y en sus cosas), algunos intentan vender la idea de que estos no-alineados son los más pecadores.

Saludos!
Alberto

Doncs, francament, no ho sé. Però costa, i molt :(

1) Ve el meu amic A i em diu: el cercador de Google és en termes generals el millor dels que existeixen, tinc 7 GB d’espai a GMail, he personalitzat uns mapes amb fotos del meu últim viatge i comparteixo documents professionals amb els meus clients. Ah! I tot gratuït!

2) Ve el meu amic B i em diu: a la darrera factura de Telefónica m’han cobrat no sé quant de més i porto no sé quantes trucades per aconseguir que algú d’atenció a client m’ho resolgui; el meu ADSL està sense senyal des de fa tres dies i ningú del servei tècnic em diu com resoldre-ho més enllà de fer un reset al pc; tot i que ja sóc client seu em truquen cada dia tres vegades perquè em passi a Movistar…

Com bé dius, Ismael, a Google cal demanar-li que faci bé el que no fa bé, però la sensació general és que ens fa ràbia que siguin uns cracs i s’estiguin menjant tot el pastís i, per evitar-ho, intentem fer servir tot el que trobem al nostre abast (controlar la xarxa més enllà del que ens correspon, pressionar el legislatiu o l’executiu perquè regulin a favor nostre, etc.). Curiosament, quan se’ls critiquen a ells per qüestions que podrien ser anàlogues la resposta és que el mercat és qui ha els ha posat on són.

Per què costa tant tenir debats intel·lectualment honestos i conceptualment centrats?

Estoy de acuerdo que también es un tema a hablar, cómo no, y más cuando puede estar en juego también la neutralidad de la red misma (muy aconsejable el artículo de Introna y Nissenbaum: Shaping the Web: Why the Politics of Search Engines Matters).

Es más, a lo mejor precisamente esa debería ser la preocupación del ministro, en lugar de lanzarse apoyar a las operadoras sin ningún argumento aparente.

ok amb el tema de l’IEC, l’havia entès a la inversa, que deies que tenia massa diners.

És una llei de sector, per tant, àmplia i global. De la mateixa manera que a la “Ley de la Economía Sostenible”, en alguns camps el cavall de batalla ha estat el tema de la propietat intel·lectual tot i tenir un abast més gran, aquí s’ha parlat molt del tema lingüístic, no sempre afavorit per la pròpia Conselleria.

Jo crec que era el moment d’introduir el tema lingüístic, doncs la regulació dibuixa com es vol el cinema. Així, calia aprofitar per treure el tema. De fet, va lligat a la competència i a la competitivitat. Si deien (per demostrar) que no és rendible, que tothom tingui les mateixes regles de joc, ajuda.

És possible que la llengua sigui la cortina de fum de part del sector que de fet està en contra de la llei per altres motius (l’inefable Balañà, per cert). Per això et deia que potser tu (i molts, també) hem caigut en el parany de la llengua, i també del doblatge, quan l’important són altres coses.

Que sigui tangencial no vol dir que no sigui inclosa. És una forma de dir, jo faig això per vosaltres i vosaltres fareu això.

Quant a les dades, sempre hi ha moltes formes de veure-les.

En el pressupost del 2010, els percentatges més grans van a:
- Salut (9.883,1 M€), 26.8% del pressupost.
- Educació (6.308,9 M€), 17.1% del pressupost.
- Protecció social (2.110,5 M €)
- Cultura i Esports (453,2 M€)

Vist així el cistell, no sembla tan desproporcionat. Fet el repartiment, potser fora més just comparar les xifres dins de Cultura. Sempre trobaràs biaixos. Tampoc les partides són sempre úniques, una cosa és la directa, i una altra és que de la part que va als centres, també una part va a formació de professorat.

Vaja, com sempre, les dades ens poden ajudar en les nostres premisses, però sempre trobaràs dades que puguin anar a la contra.

Aquesta llei és de sector com la Ley de Economía Sostenible és d’economia sostenible. Ambdues tenen un corpus que, majoritàriament, s’adreça a resoldre un problema, però en ambdós casos els polítics no se n’han pogut estar de putinejar-les amb qüestions que els eren relacionades però marginals: la llengua en el cas del cine, la propietat intel·lectual en la del govern central.

No dic que la llengua de projecció no estigui relacionada amb una llei del cine: dic que no tracta de defensa de la competència ni de regulació del sector en un sentit del funcionament de la indústria, com obligar a retolar en català és tangencial a una regulació del comerç al detall.

:)

Sobre l’IEC, precisament perquè és “totes les reales academias”, que el seu pressupost encara hauria de ser molt major en comparació amb la despesa en doblatge. Aquesta era la comparació que volia fer. És a dir, si del pressupost de l’IEC ens quedem només amb la part de la llengua, és encara més irrisori en comparació amb la subvenció a la que em referia. Per tant, entenc que la comparació no només és vàlida sinó molt més flagrant.

Celebro l’article 17 per a defensar la competència. No té res a veure, però, amb la defensa del Català, al menys no de forma directa. És evident que tindrà efectes indirectes positius, i això ja seria bo en sí mateix. És, però, i tu també ho dius, una llei de sector, no lingüística. El meu enfoc en comentar aquesta llei era, bàsicament, sobre aquest segon punt de vista.

(Nota al marge: sigui quina sigui la llei, crec que ha de complir-se, amb pastanaga o amb garrotada. Les lleis han de portar associades mesures per a garantir-ne el compliment, de bon grat o a la força, sí o sí).

Dit això, em remeto als meus comentaris anteriors sobre el cost d’oportunitat i les prioritats de cadascú :)

Com diu l’Àlex, és una llei per al sector. A la taula hi havia acord sobre la necessitat d’aquesta llei. Les quotes lingüístiques es concentren en un sol article de tot el text, que en té 50. En aquest sentit, quan es diu que “Básicamente, la propuesta de Ley el Govern aprobó en Enero impone la paridad Catalán-Castellano en las salas de proyección.” em sembla que no ens ajustem a la realitat. Una altra cosa és que el “bàsicament” ens remeti “exclusivament” al tema lingüístic però en tot cas la frase és equívoca especialment per al públic poc informat o amb ganes de gresca. :)

La llei NO preveu la subvenció directa i indiscriminada del doblatge al català. El doblatge serà una responsabilitat exclusiva de les distribuïdores per a les cintes amb més de 16 còpies. Les “majors” s’hi oposen perquè va contra els seus comptes de resultats, que en cap cas seran deficitaris per aquest fet, i prou. A més, no es posicionen públicament (suposo que per evitar quedar com les imperialistes de torn) i pressionen als exhibidors perquè siguin ells els qui s’oposin a la llei. Aquests, una mica entre l’espasa i la paret, els fan el joc. Però com va dir (crec que encertadament) el secretari de Cultura, el conflicte no és entre la Generalitat i els exhibidors, sinó entre la Generalitat i les “majors”. Al Canadà, per exemple, les majors per llei doblen al francès i, per més inri, no fan servir el doblatge de França sinó el quebeqès. No sembla, doncs, que hi hagi cap raó perquè no ho acabin fent aquí. Per acabar-ho d’adobar, i això ja ho ha dit l’Àlex, les majors venen als exhibidors paquets de pel·lícules on hi ha un èxit i una colla de saldos que als EUA no s’arriben ni a estrenar. Això provoca que hi hagi una MOLT menor disponibilitat de sales per a projectar cinema d’altres orígens (català, espanyol, europeu o de Burundi).

Per tant, i sense voler caure en una simplificació estereotipada, sembla clar que, si més no, hi ha per part d’aquestes empreses un abús de posició dominant que afecta tant l’exhibició (i per tant la producció) cultural pròpia com els drets lingüístics de la ciutadania.

Com més informació tinc més irrellevant i més justificat em sembla el tema de la qüestió del 50%. Això no vol dir (i en això també hi havia cert acord a la taula) que no es pugui incentivar més el consum de VO (cosa que la llei fa).

no he pogut evitar, un cop m’han esmentat aquest article, fer-hi comentaris, perquè tot i que dissenteixo de la idea final, entenc que cal fer-ho bé, i m’ha hagut de documentar, doncs no sóc un expert del tema. Crec, Ismael, que caus en el parany dels qui han volgut entrar en un debat que no s’hauria d’haver fet.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SID/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%20documents%202010/text_projecte_cine.pdf

Parteixo i recomano la lectura del projecte de llei per saber exactament què s’hi diu. És una llei de regulació del sector i per afavorir el sector industrial. Fixa’t, per exemple, el criteri de subvencions. La secció 2a, molt important pel sector, marca un criteri d’atorgament de subvencions més general, i marca alguns dels criteris:

a) El valor artístic i cultural de l’obra cinematogràfica i audiovisual.
b) La inversió de recursos i la despesa efectuada a Catalunya.
c) La contractació de personal artístic, tècnic i creatiu nascut o resident a
Catalunya, així com d’empreses auxiliars establertes a Catalunya.
d) El rendiment econòmic de l’obra cinematogràfica o audiovisual en la seva
explotació comercial i la presència en altres canals de difusió.
e) La versió original catalana o occitana en la seva variant aranesa.
f) La col•laboració entre les empreses catalanes del sector.

El debat no és subtitulat o doblat, doncs la llei el que marca és que ha de ser al 50% en català, tant subtitulades com doblades (article 18). T’imagines el debat si la llei hagués marcat un percentatge de subtitulat? tots els neo i tardoliberals se’ns haguessin tirat a sobre. Però el debat no és aquest.

Es poden comparar dades, tot i que crec que aquí ho fas d’una manera un xic esbiaixada.

Pel que dius, sembla que l’IEC sigui l’equivalent a la Real Academia Espanyola de la lengua, però no és així, és de fet l’equivalent a totes las Reales Academias i inclou també les diverses i actives Societats Catalanes científiques i té més competències. Per tant, no la pots fer semblar com a única tasca la garant de la llengua, perquè no és així.

Quant a les subvencions que esmentes, aquestes parlen de:
Es poden concedir subvencions per als conceptes següents:
a) Per a despeses de doblatge al català de llargmetratges.
b) Per a despeses de subtitulació al català de llargmetratges.
c) Per a despeses de copiatge en format 35 mm o en format digital.
d) Per a despeses de material promocional.

És a dir, ofereix subvencions per a tot.

És evident que cal primer la pastanaga en aquest país amb molta consciència de butxaca i poca nacional. Igual que els rètols de les botigues, fa anys que es donen subvencions, però no s’aprofiten. Ara que comences a sancionar, es quan es queixen. Igual amb la llei del cinema, després d’anys de subvencions (perquè no hi havia llei), de promoció, ara la obligatorietat. I no hi haurà excuses. De què serveix una llei sense sancions?

Pel que fa a l’argumentació de la llei, és una llei d’un sector i per explicar-ho faré servir el teu exemple, si m’ho permets.

Aquesta llei permet defensar el cava català doncs avisa que anirà darrera de pràctiques contra la competència, és a dir, la pràctica dels lots, on si vols un cava francès fins ara els cinemes s’han de quedar amb 10 caves francesos diferents. I això sí que és necessari. Per comprar un Moet (que no sé ni si és bo, no m’agrada el cava), t’havies de quedar amb 9 caves més francesos i dolents.

Per tant, jo amb el teu exemple, diria més que el que fa és donar la llibertat al ciutadà de poder beure cava francès i cava català, el que diu és que jo, el ciutadà haig de poder triar si ho vull beure en una copa de vidre o en porró, cosa que fins ara no podia triar. A la vegada, diu que no pot ser que els de cava francès facin pràctiques contra la competència (article 17). I quant al sector, dóna ajuts i regula el cava català per a afavorir la indústria del país.

Es ilustrativa la comparación entre estas dos grandes compañías; la crítica que suele hacerse a Google es su aspiración de abastecerlo todo, una actitud en cierto modo monopolística, como la de Telefónica. Pero mientras esta última lo hace mediante la fuerza, la imposición y el robo (eso fue lo que hicieron con las infraestructuras), Google lo hace al revés, convenciendo a sus “clientes” mediante la extrema calidad de los servicios que ofrece a un precio insuperable: cero.

En materia de infraestructuras Telefónica no tiene rival alguno en Google, por supuesto (al menos en España y América Latina). Pero, aún así…