Una de las teorías más populares de la Psicología Social es la teoría de los seis grados de separación, en la que se postula que cualquier persona está relacionada con cualquier otra a través de, como máximo, cinco intermediarios (que constituyen seis grados o pasos de separación).
En términos de política, la teoría de los seis grados nos dice que si nos lo proponemos (y hay muchos ejemplos e investigaciones al respecto en multitud de escenarios) seremos capaces de vincular a cualquier persona con, por ejemplo, un actor famoso como Kevin Bacon, el gobierno del dictador Francisco Franco, o el terrorismo de ETA.
Como en la teoría de los seis grados da igual dónde se empiece y dónde se acabe — porque siempre habrá un màximo de seis grados de separación — lo simpático de la teoría es que podemos acabar relacionando a un terrorista falangista con un terrorista separatista (en mi opinión, con muchos menos de seis grados, pero esa es otra historia).
Sin llegar a ejemplos tan extremos como el anterior, es fácil suponer que un sindicalista está más cerca de un partido progresista que un empresario, este último normalmente más afín a un partido de derechas. Y que un nacionalista periférico estará más cerca de un independentista que del binomio que conforman el centralista y el nacionalista españolista.
Sin tanto teorizar, esto es lo que al parecer se comprendió en Catalunya durante los años noventa alrededor del terrorismo nacionalista catalán de Terra Lliure. Esquerra Republicana de Catalunya, con tan estrechos lazos ideológicos con los terroristas como diferencias fundamentales (entre ellas, el rechazo a la violencia), se convirtió en el catalizador del fin del terrorismo, integrando en sus filas a los miembros de la banda sin causas criminales, mientras estos últimos pasaron por una serie de pactos y amnistías para su reinserción (mucho más fácil en su caso que en el de ETA por la prácticamente nula existencia de delitos de sangre, dicho sea de paso).
A casi 25 años del (último) atentado de Terra Lliure en el Juzgado de Borges Blanques [Joan Carles Isal apunta en su comentario que este no fue el último atentado, sino que fue en 1992 — vale la pena leer dicho comentario porque da detalles sobre el fin de Terra Lliure más fieles a la realidad que las generalizaciones que yo he manejado en mi apunte], la disolución de Terra Lliure en Esquerra Republicana de Catalunya ha tenido dos consecuencias indiscutibles:
- A nadie le entra en la cabeza, hoy en día, cometer un atentado terrorista en Catalunya en nombre de la independencia;
- el movimiento (y el sentir) independentista tienen mejor salud que nunca, se puede hablar abiertamente del tema (a favor y en contra) en la calle y, según estadísticas y analistas, jamás la independencia ha estado tan cerca de poder llevarse a referéndum vinculante (que no de conseguirse, lo que para lo que nos ocupa es irrelevante).
La comparación con el caso vasco es descorazonadora.
Si bien nunca han sido casos fáciles de comparar, dada la mucho mayor virulencia de ETA, los estertores finales de esta última y la posición de las fichas en el tablero hoy en día si dan ahora pie a comparaciones.
Las diferencias entre la vinculación de Terra Lliure con ERC en 1991 no deben ser mucho mayores que las que hay entre Sortu, Bildu y ETA en 2011. Y, sin embargo, esas y no las diferencias entre ETA y Terra Lliure son las que realmente deberían contar de cara a construir un futuro.
Y ese futuro, desde mi perspectiva, tiene dos opciones claras:
- Seguir como hasta ahora, con una aproximación estrictamente criminal o penal de conflicto, rendir a ETA por las armas, y en 20 años, tener un terrorismo todavía más debilitado, pero todavía con capacidad de maniobra que, por mínima que sea, pueda seguir siendo letal. El independentismo seguirá siendo algo proscrito, probablemente minoritario, y se seguirá muriendo y matando por su culpa.
- Construir en paralelo a la vía criminal (que debe continuar, por supuesto) una vía política que normalice el independentismo y deslegitime la violencia. En 20 años (si creemos que el caso catalán puede repetirse) no habrá habido más muertes por su causa, aunque como todo debate político, es harto probable que tanto el nacionalismo como el independentismo se traten abiertamente e incluso se incorporen en serio a la agenda política del legislativo y el ejecutivo.
Solucionar el problema del terrorismo tiene, entre otras cosas, aceptar que el nacionalismo y su extremo, el independentismo, son una cuestión que puede entrar en política con normalidad. Que cada cuál decida qué precio está dispuesto a pagar (y con él, el resto de ciudadanos) por que esto último no suceda.
Entrada anterior: Perseguir a ETA
Entrada siguiente: ¡Copiad, malditos!: viaje a ninguna parte
8 Comments a “Los seis grados de separación de ETA y Terra Lliure” »
Feed RSS para los comentarios a esta entrada.
TrackBack URI
Coneixia la teoria dels sis graus de separació (jo em pensava que eren 7…) i quan he vist el títol m’ha sorprès. La seva lectura té un punt de sarcasme. Fins i tot el mateix magistrat que ha votat que no, pot estar connectat amb aquest moviment polític! I així podríem argumentar qualsevol il·legalització. En qualsevol cas comparteixo les teves opcions finals. I el millor del cas és considerar que potser els catalans no anàvem tan mal encaminats quan fa 20 o 30 anys, amb mentalitat mig adolescent, vam deixar d’emmirallarnos amb la força basca. Em ve al cap el documental sobre l’atemptat de Vic. Albert Om, com a periodista no m’agrada; però el seu documental sí. Apareixen idees per compartir amb aquest post tan lúcid.
Gil, no sabia ni que el documental existia. El deixo referenciat aquí per a si hi ha més gent interessada:
Albert Om (2011). ETA a la ciutat dels sants (descàrrega MP4).
Gràcies per l’apunt!
Pingback: ICTlogy » SociedadRed » Cuatro conceptos clave sobre el fin de ETA
Hola,
Tot i que veig que fa temps que aquest apunt va ser publicat, jo l’he conegut ara mentre repassava opinions de blocaires i twitaires badalonins. Em sembla molt interessant, haig de dir.
No obstant això, volia contrastar tres afirmacions que hi apareixen, si m’ho permets. No conec les fonts en què es fonamenten les dites afirmacions, però penso que no són correctes i això pot induir a errors degut que sostenen alguna argumentació ulterior. No entraré ara en aquests possibles errors ja que no em correspon a mi, òbviament.
Crec que ets badaloní, tot i que no he trobat que ho diguis enlloc, així que miraré d’intervenir, doncs, en clau badalonina, amb exemples de la nostra ciutat per a fonamentar una mica les meves objeccions.
1. Puc afirmar que no va haver-hi cap integració d’activistes de Terra Lliure dins ERC en els termes explicats aquí. No nego que no hi hagués cap integració d’exmilitants, perquè si que n’hi va haver. Com també n’hi va haver a d’altres formacions polítiques (en proporcions similars, per cert). Això es va produir tant abans com després de la disolució de Terra Liure, en un fenomen que m’atreviria a dir que és equivalent al traspàs de militància entre d’altres espais polítics. Però, com sigui, no podem parlar del gruix de la militància. Per suposat, no podem parlar de cap integració orgànica. Menys encara una dissolució de Terra Lliure dins ERC. Més aviat, el moviment polític que formava part Terra Lliure va decidir, efectivament, plegar de l’activitat de propaganda armada i apostar per d’altres vies com la mobilització, la creació d’infraestructures (casals independentistes), la lluita dins les institucions (tot impulsant la Candidatura d’Unitat Popular, CUP), etc. Jo li desitjo sort a qui, a la nostra ciutat, busqui dins ERC ex activistes. No en trobarà. Tenim, en canvi, i de forma totalment independent, un Casal fundat fa gairebé onze anys, una CUP (i un altre Casal que cerca encara espai físic).
2. L’acció contra el jutjats de les Borges Blanques (10 de setembre de 1987) no va ser pas la darrera acció (armada) de Terra Liure, ni de bon tros, sinó que això no es produiria fins al 1992. I no es pot dir que sigui un període amb poca activitat precisament. Per cert, que també aquí tenim episodi badaloní: una de les darreres accions de Terra Lliure va consistir a la col·locació d’un artefacte explosiu el 3 de juny de 1992 a la seu del PSC-PSOE de Badalona.
3. Terra Lliure es dissol el 1995. Cap dels darrers presoners que surten de la presó el 1996 no accepten les mesures de reinserció previstes al l’article 57 bis del Codi Penal espanyol. Inclús alguns surten més tard que no tocaria, després de negar-se a tota altra mesura de benefici penitenciari que els hauria correspost (règim obert, etc.).
Per altra banda, discrepo de la filiació aquí atribuïda a l’independentisme revolucionari (Terra Lliure, MDT, CUP, etc.) en el sentit de ser una mera expressió extrema de la família nacionalista. No crec que sigui així. En tot cas, no té una filiació relacionada amb ERC (només cal repassar els origens de cadascú). Jo mateix fa gairebé un quart de segle que milito a l’esquerra independentista, a l’independentisme revolucionari. Sóc, efectivament, independentista. Però no em considero en absolut un nacionalista.
Però bé, això ja és un altre tema que entraria més en la part de debat, i intueixo que seria més feixuc de resoldre. I entenc que no és el sentit del post.
Felicitats pels teus articles!
Hola Joan Carles,
Primer de tot, moltíssimes gràcies no per venir sinó per prendre’t el temps de fer el detallat comentari :)))
El primer que haig de dir és que, com tu ja comentes, l’objectiu de l’apunt no era tant fer una crònica fidedigna de la fi de l’activitat armada de Terra Lliure, sinó comparar els tan diferents escenaris del País Basc i Catalunya. Amb això, és cert que hi ha generalitzacions que, com a tals, poden desviar-se lleugerament de la realitat.
En aquest sentit, quan parlo d’ERC en parlo en un àmbit molt genèric, incloent-hi les CUP. Sé que això és blasfem per als qui viuen la política nacionalista o independentista de prop, però és una bona aproximació per a la immensa majoria dels que identifiquen un moviment general amb unes sigles en general (sovint causat per l’arquitectura de coalicions que fan els diferents partits en diferents comicis).
El paper mediador d’ERC és, d’altra banda, el que volia emfatitzar, i no tant el seu rol a l’hora d’integrar ex-membres estrictament parlant.
Sobre l’últim acte terrorista… sincerament, ara sóc incapaç de retraçar les meves pròpies passes i desconec per què vaig posar aquest atentat i no vaig documentar-me millor. Vagin per davant les meves disculpes per l’error i el meu agraïment per la informació :)
Merci per l’aclariment. No obstant això, espero que no pensis que abuso si matiso algunes coses.
Per aquest punt que tu comentes del «paper mediador» (que atribueixes) a ERC, és que que jo penso que ens pot portar a errors d’anàlisi. De la insistència en aquest paper dedueixo que potser et refereixes, en realitat, al paper que va tenir no pas ERC, sinó l’Àngel Colom quan dirigia aquest partit. Efectivament, cap al 1991 (crec) algun ex activista exiliiats a la Catalunya Nord (com en Pere Bascompte, i en Jordi Vera, no sé pas i algú més però crec que no) van aparèixer davant la premsa com a dirigents de Terra Lliure que s’integraven a ERC. Si et refereixes a això, que suposo que sí, només cal que: a) fer càlculs numèrics sobre el nombre de dirigents que suposa dos o tres exiliats, b) comprovar que el comunicat de disolució té data de 1995, i c) revisar cap on han anat a parar aquests tres protagonistes. En aquest darrer extre, l’Àngel Colom a CDC (acusat de corrupció, per cert), en Jordi Vera a una sucursal de CDC de Catalunya Nord (acusat de xenofòbia, per cert), i en Pere Bascompte renegant dels dos anteriors i de tota l’operació mediàtica. Tot això ja ho va dir l’Heribert Barrera, que era el President d’ERC en aquella època (si no recordo malament). Així que crec que podem dubtar del paper d’ERC des del punt de vista orgànic.
Què vull dir amb tot aquest rotllo? Doncs que Terra Lliure feia el mateix cas a ERC que ETA feia a Eusko Alkartasuna, per posar una equivalència. És a dir, cap. Les respectives referències, si seguim el paral·lelisme (que jo mateix no tinc massa clar), si de cas, serien unes altres: Batasuna (ara, Sortu) en un cas, i l’MDT en l’altre.
No és cert que ERC tingués un paper mediador en la disolució de Terra Lliure.
Pel que fa a incloure la CUP «genèricament» dins altres espais polítics tinc els meus dubtes que sigui una llicència que ens aproximi a la realitat que volem analitzar. En tot cas, no és cap blasfèmia, ja que no parlem de cap religió. Simplement, és un error si el que volem és analitzar el paper de cadascú. No deixa de ser curiós que s’apliqui a la CUP uns atributs que no són els que han fet créixer aquest sector polític, mentre de vegades s’obvia d’altres atributs que en la meva opinió sí que hi tenen a veure (com que la CUP és una organització que està per la construcció del socialisme). Però vaja, això és tot un altre tema.
A grans trets, sí que vull comentar alguns elements que a mi em semblen absolutament essencials per a comprendre la finalització de l’activitat armada de Terra Lliure, temàtica que sí que em sembla pertinent. I que avanço que la meva opinió és que no admet gaire paral·lelismes. Parlem d’organitzacions afins ideològicament (marxistes), que operaven en marcs jurídics similiars (Estats espanyol i francès), és cert, però dins societats molt diferents, i en èpoques diferents.
1. Allò que va posar més problemes a la concepció de «propaganda armada» que pretenia desplegar Terra Lliure, un moment, donat va ser precisament una acció d’ETA (m) al nostre país. L’atemptat d’Hipercor el 1987, pel fet de tenir un resultat de morts de manera indiscriminada, va generar un fortíssim rebuig dins la nostra societat. Aquest rebuig específic va anar-se escolant cap a un rebuig més general contra les activitats de violència, afectant finalment les simpaties que Terra Lliure va obtenir en un principi. Això potser ara ens sorpèn, però aleshores no feia massa de la caiguda del règim franquista, de l’intent de cop d’Estat de Tejero, etc. Però l’atemptat d’Hipercor van deixar aquesta forma de lluita molt desacreditada.
2. La repressió que va patir l’independentisme (dic l’independentisme, en singular, perquè aleshores ni ERC no era independentista). Centenars de quadres polítics, no només activistes de Terra Lliure, sinó militants del moviment polític de l’MDT van patir una severa repressió, amb tortures incloses. No ho dic jo, ho dic el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg que va condemnar l’Estat espanyol específicament per no investigar les tortures patides per independentistes catalans.
3. Les independències polítiques assolides de forma «pacífica» per diverses nacions de l’antic camp socialista europeu que es van esdevenir (països bàltics, per exemple), semblava que mostraven que això sempre es podia produir de forma pacífica (malgrat les «excepcions» de separació violenta de l’antiga Iugoslavia que realment obeeixen a d’altres factors).
4. Finalment, la pròpia desaparició del camp socialista europeu en general, i l’URSS en particular, deixaven en certa manera orfes algunes de les referències que s’havia mogut políticament l’independentisme. Tot i que, segons la meva opinió, aquesta crisi ideològica no és tan important com la que van patir d’altres sectors que també es reclamaven del marxisme. Però, a més, aquesta situació modificava dràsticament l’aspecte geopolític mundial. Cosa que, com es comprendrà és molt important de cara a gent que pretén construir un Estat nou de trinca.
Tots aquests motius són els que realment van contribuir a la desaparició de l’activitat armada de Terra Lliure. I, com es comenta en d’altres entrades d’aquest bloc, el problema es va resoldre per la via d’un canvi en el formes que van propiciar un lent, però constant, creixement de l’opció política que va sostenir tant una cosa com ara l’altra. I que ara, podríem dir que es visualitza una mica mitjançant això de la CUP. Que a Badalona potser sembla una merdeta punxada en un pal, però que va fent, va creixent. I ja veurem.
Salutacions.
Hola Joan Carles: no abuses, en absolut, aprofundint en el tema. Al contrari, agraidíssim que proporcionis informació que al menys jo desconeixia o bé no havia considerat des d’algunes perspectives que proposes (p.ex. el paper de la política internacional, que he passat absolutament per alt).
Veig que no hauria d’haver generalitzat. La meva intenció no era parlar del detall de Terra Lliure — és evident que l’ignoro, hehe — com del «sentir general» (ara ja no sé com dir-ho sense espatllar-ho ;) que hi havia dues opcions i que a Catalunya es va decidir un camí diferent del del País Basc.
Tanmateix, veig que potser he ferit algunes sensibilitats per no haver-me documentat prou. Les meves més sinceres disculpes :)
i.
PS: Ah, per cert, sóc micaco d’adopció però capgròs de naixement.
Ui, no, no: gràcies a tu per l’aportació. Com ja vaig dir, personalment trobo el teu punt de vista molt interessant. Pel que fa a les sensibilitats, no pateixis. No crec que hagis ferit cap sensibilitat.