Anda el país revuelto y en huelga de cines por la futura Ley del Cine de Catalunya (aquí en castellano de Google).
Preguntados por la cuestión, el 82% de catalanes [está] de acuerdo con que las películas estén en catalán y castellano. Y en Swahili, añadiría yo. ¿Por qué no? La cuestión es: ¿a cambio de qué?
Básicamente, la propuesta de Ley el Govern aprobó en Enero impone la paridad Catalán-Castellano en las salas de proyección. La Ley prevé el fomento de la versión original subtitulada en Catalán (VOSC), entre otras medidas a través de la creación de salas concertadas, así como el fomento del doblaje, vía subvenciones al uso.
Entiendo los motivos que impulsan esta ley, básicamente que el 97% de las películas proyectadas en Catalunya estaban en Castellano, provocando una diglosia apabullante. Ahora bien, no comparto la solución propuesta. ¿Por qué?
- Hay que fomentar el acceso a la cultura tal como fue creada. Dicho de otro modo, creo que hay muchas razones para promover la versión original en las proyecciones. Normalmente se argumenta que se aprenden idiomas. Sin desmerecer este argumento, me parece todavía más interesante gozar de la interpretación y los guiones sin que medien traductores y actores de doblaje. ¿En qué nos basamos, si no, para exclamar «¡qué gran guión!», «¡qué gran actuación!» si vemos la película en modo esquizofrénico?
- Por razones de coste. Doblar es costoso, muy costoso. Ese dinero tiene, necesariamente, que tener un origen, que irremediablemente será el ciudadano. Vía impuestos, para las subvenciones; vía incremento del precio, al comprar la entrada.
- Por el coste de oportunidad. Decíamos que el 82% de catalanes quiere cine en Castellano y Catalán. Muy bien, ¿a cambio de qué? Si habrá subvenciones, y no subimos los impuestos, ¿qué recortaremos? El año pasado se aprobó un total de 1.320.000,00 euros para
la concesión de subvenciones para iniciativas destinadas a aumentar los estrenos comerciales de largometrajes doblados o subtitulados en lengua catalana
. El presupuesto para 2009 del Institut d’Estudis Catalans (PDF) — con competencias en materia de lengua, entre otras muchas, parecidas a la Real Academia Española — fue de 10.619.148,17 euros. La Generalitat presupuestó en 2009 1.929.530,00 euros para innovación educativa, 6.133.760,00 euros en formación de profesorado, 2.000.000,00 euros en equipamientos culturales. Si estamos de acuerdo que el cine es lengua y es cultura y es formación, ¿Qué estamos priorizando? - Hay que subvencionar la cultura propia, no la extranjera. Hasta aquí podría acusárseme de mirar poco por los de casa. Bien. Doblando películas de Hollywood al Catalán, ¿qué cultura estamos promoviendo? ¿La catalana? ¿La de Estados Unidos de América? Y ¿qué industria estamos subsidiando? Me pregunto si no sería mejor subvencionar a la industria cultural catalana para que produzca más y mejor cine en lugar de ponérselo más difícil haciendo más barato el producto extranjero. En términos económicos (y culturales también) doblar películas de Hollywood es como subvencionar el champán francés para defender el cava catalán.
Resumiendo: sí a las versiones originales subtituladas en catalán. No, rotundamente, al doblaje.
Entrada anterior: Blocs&Clubs II. Jornadas sobre redes y cultura compartida: De la cultura distribuida a la transformación del conocimiento
Entrada siguiente: Condiciones necesarias per no suficientes para la democracia 2.0: encuentro con el conseller Ernest Maragall
11 Comments a “La futura Ley del Cine de Catalunya” »
Feed RSS para los comentarios a esta entrada.
TrackBack URI
Pingback: Doblar películas de Hollywood al catalán es como subvencionar el champán francés para defender el cava
Per un cop tinc un anormal nivell de dissentiment amb el teu posicinament, Ismael. :) Em sembla que barreges algunes coses que acaben produint un combinat una mica estrany.
D’entrada comparteixo plenament el primer punt del teu argumentari: cal fomentar l’accés a la cultura en l’idioma original, particularment el cinema. També estic d’acord en la necessitat de promoure la pròpia cultura i, de fet, el projecte de llei ho considera a partir de la creació de fons específics.
Però els arguments econòmics no em semblen rigorosos: doblar té un cost, sí, com tot. I aquest cost recau en algú, com tot. Però els imports de què parlem són ridículs en comparació amb el que dediquem a subvencionar la indústria de l’automòbil, el cinema en castellà i tantes altres coses. Que la Generalitat no disposi de més recursos per destinar a fer més i millors polítiques culturals, educatives, sanitàries i socials no és una conseqüència dels diners destinats a doblatge o a política lingüística en general. Dir això (o coses que s’hi assemblin) és fer el joc -ni que sigui involuntàriament- als qui volen fer creure que a Catalunya els recursos públics es destinen a posar barretines i senyeres a tot arreu.
Potser si l’Estat es cregués de debò això de la plurinacionalitat i es dediqués a donar suport a les cultures de llengua no castellana amb un esforç, no dic igual, però almenys proporcional al que dedica a la cultura de llengua castellana, les coses serien molt diferents. Però resulta que al capdavall, després d’haver rebut tots els cops, encara ens toca pagar la reconstrucció de la nostra salut lingüística en un entorn clarament diglòssic, com tu mateix indicaves.
Segur que la Generalitat pot fer millor moltes coses, però en tot cas és l’asfíxia financera la principal causa que impedeix potenciar altres polítiques, i no la mala distribució (en termes generals) dels recursos disponibles.
Per cert, no voldria equivocar-me, però diria que el projecte de llei no estableix subvencions per al doblatge. Fins ara n’hi havia, com bé dius, i no sé si n’hi seguirà havent en altres disposicions, però no sembla que aquest projecte en contempli, insisteixo. Una altra cosa és que sí que fixa subvencions per altres conceptes i que en tot cas serà un punt positiu per accedir-hi el que existeixi o es prevegi una versió doblada al català.
PS. El swahili no és una llengua pròpia ni oficial ni àmpliament utilitzada a Catalunya. Suposo que per això no cal disposar de cinema en aquesta llengua, tret que sigui la de la VO. :)
PS2. I pel que fa al cava, en tot cas seria com subvencionar els importadors de xampany, no pas els productors. :)
Jaume, no ens posarem d’acord :)
Per a tu els 1.300.000 € en doblatge són ridículs i per a mi incrementarien en un 65% la dotació per a la formació de professorat, per a mi molt més necessària.
En això no ens posarem d’acord i no és qüestió de rigor. Els números els faig bé. És la valoració (que no té res a veure amb el rigor) el que varia :)
I un altre dia parlem de la indústria de l’automòbil (on veig que estarem d’acord), però ara parlem de cine.
També crec que els pressupostos de l’Estat haurien de gestionar-se diferent, però ara parlem de la Gene.
Sobre les subvencions, em remeto a la nota de premsa:
«El Projecte de llei estableix que es crearan els fons de foment següents […] amb l’objectiu d’enfortir la capacitat de comercialització de les empreses distribuïdores independents. En l’atorgament dels ajuts es tindrà especialment en compte […] el doblatge i la subtitulació al català d’obres cinematogràfiques.»
L’exemple del Swahili era per a caricaturitzar el «que sí a tot». Recordo fa uns mesos, amb vagons de la RENFE acabats d’estrenar, que un entrevistat a Catalunya Informació demanava vagons nous. I jo amb DVD! Però s’han de pagar. El que vull dir és que si només pregunten pels drets, sense les obligacions associades, tothom diu «que sí a tot».
A mi em fa la sensació que criticar els diners de doblatge i, en general, la política pressupostària de la Generalitat, és com estomacar el nyicris de la classe: sabem que no s’hi pot tornar i que si es queixa ningú no li farà cas perquè sempre és el mateix. En definitiva, «bullying administratiu». No crec que sigui el teu objectiu, però ja ho hem sentit massa vegades…
La formació del professorat no s’ha de fer a costa de la política lingüística, sinó del dèficit fiscal. I en això estarem d’acord, suposo, calen bastant més que 3.3M€ (els 2 actuals + l’1.3 del doblatge :)) per fer formació de professorat (amb 200.000 profes, tocarien a poc més de 15€ per cap).
Crec q la frase q agafes de la nota de premsa vol dir que el doblatge i la subtitulació seran mèrits per a rebre subvenció, però no que en siguin els destinataris finalistes. Però puc estar equivocat…
Plenament d’acord amb la necessitat de vincular drets i deures.
Jaume, jo no vull estomacar el «nyicris de classe», però «la culpa és de Madrid» tampoc s’hi val. Al cap i a la fi, el Govern gestiona molts diners.
I sobre això «La formació del professorat no s’ha de fer a costa de la política lingüística», mentre els recursos siguin finits, tot és a costa de tot, em temo.
Pingback: ICTlogy » SociedadRed » Condiciones necesarias per no suficientes para la democracia 2.0: encuentro con el conseller Ernest Maragall
Hola,
no he pogut evitar, un cop m’han esmentat aquest article, fer-hi comentaris, perquè tot i que dissenteixo de la idea final, entenc que cal fer-ho bé, i m’ha hagut de documentar, doncs no sóc un expert del tema. Crec, Ismael, que caus en el parany dels qui han volgut entrar en un debat que no s’hauria d’haver fet.
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SID/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%20documents%202010/text_projecte_cine.pdf
Parteixo i recomano la lectura del projecte de llei per saber exactament què s’hi diu. És una llei de regulació del sector i per afavorir el sector industrial. Fixa’t, per exemple, el criteri de subvencions. La secció 2a, molt important pel sector, marca un criteri d’atorgament de subvencions més general, i marca alguns dels criteris:
a) El valor artístic i cultural de l’obra cinematogràfica i audiovisual.
b) La inversió de recursos i la despesa efectuada a Catalunya.
c) La contractació de personal artístic, tècnic i creatiu nascut o resident a
Catalunya, així com d’empreses auxiliars establertes a Catalunya.
d) El rendiment econòmic de l’obra cinematogràfica o audiovisual en la seva
explotació comercial i la presència en altres canals de difusió.
e) La versió original catalana o occitana en la seva variant aranesa.
f) La col•laboració entre les empreses catalanes del sector.
El debat no és subtitulat o doblat, doncs la llei el que marca és que ha de ser al 50% en català, tant subtitulades com doblades (article 18). T’imagines el debat si la llei hagués marcat un percentatge de subtitulat? tots els neo i tardoliberals se’ns haguessin tirat a sobre. Però el debat no és aquest.
Es poden comparar dades, tot i que crec que aquí ho fas d’una manera un xic esbiaixada.
Pel que dius, sembla que l’IEC sigui l’equivalent a la Real Academia Espanyola de la lengua, però no és així, és de fet l’equivalent a totes las Reales Academias i inclou també les diverses i actives Societats Catalanes científiques i té més competències. Per tant, no la pots fer semblar com a única tasca la garant de la llengua, perquè no és així.
Quant a les subvencions que esmentes, aquestes parlen de:
Es poden concedir subvencions per als conceptes següents:
a) Per a despeses de doblatge al català de llargmetratges.
b) Per a despeses de subtitulació al català de llargmetratges.
c) Per a despeses de copiatge en format 35 mm o en format digital.
d) Per a despeses de material promocional.
És a dir, ofereix subvencions per a tot.
És evident que cal primer la pastanaga en aquest país amb molta consciència de butxaca i poca nacional. Igual que els rètols de les botigues, fa anys que es donen subvencions, però no s’aprofiten. Ara que comences a sancionar, es quan es queixen. Igual amb la llei del cinema, després d’anys de subvencions (perquè no hi havia llei), de promoció, ara la obligatorietat. I no hi haurà excuses. De què serveix una llei sense sancions?
Pel que fa a l’argumentació de la llei, és una llei d’un sector i per explicar-ho faré servir el teu exemple, si m’ho permets.
Aquesta llei permet defensar el cava català doncs avisa que anirà darrera de pràctiques contra la competència, és a dir, la pràctica dels lots, on si vols un cava francès fins ara els cinemes s’han de quedar amb 10 caves francesos diferents. I això sí que és necessari. Per comprar un Moet (que no sé ni si és bo, no m’agrada el cava), t’havies de quedar amb 9 caves més francesos i dolents.
Per tant, jo amb el teu exemple, diria més que el que fa és donar la llibertat al ciutadà de poder beure cava francès i cava català, el que diu és que jo, el ciutadà haig de poder triar si ho vull beure en una copa de vidre o en porró, cosa que fins ara no podia triar. A la vegada, diu que no pot ser que els de cava francès facin pràctiques contra la competència (article 17). I quant al sector, dóna ajuts i regula el cava català per a afavorir la indústria del país.
Ahir vaig assistir a una taula rodona sobre la llei organitzada per Òmnium Cultural. Per descomptat Òmnium no és neutre davant d’aquests temes, però a la taula hi havia representants de tots els sectors… tret de les «majors» dels EUA. Aquest no és un detall menor perquè al final són les principals responsables del rebombori mediàtic que s’ha creat i que ha portat, per exemple, a l’Ismael a escriure aquest article. En el seu moment ja vaig fer un comentari, però ara crec que tinc informació i arguments més rellevants:
Com diu l’Àlex, és una llei per al sector. A la taula hi havia acord sobre la necessitat d’aquesta llei. Les quotes lingüístiques es concentren en un sol article de tot el text, que en té 50. En aquest sentit, quan es diu que «Básicamente, la propuesta de Ley el Govern aprobó en Enero impone la paridad Catalán-Castellano en las salas de proyección.» em sembla que no ens ajustem a la realitat. Una altra cosa és que el «bàsicament» ens remeti «exclusivament» al tema lingüístic però en tot cas la frase és equívoca especialment per al públic poc informat o amb ganes de gresca. :)
La llei NO preveu la subvenció directa i indiscriminada del doblatge al català. El doblatge serà una responsabilitat exclusiva de les distribuïdores per a les cintes amb més de 16 còpies. Les «majors» s’hi oposen perquè va contra els seus comptes de resultats, que en cap cas seran deficitaris per aquest fet, i prou. A més, no es posicionen públicament (suposo que per evitar quedar com les imperialistes de torn) i pressionen als exhibidors perquè siguin ells els qui s’oposin a la llei. Aquests, una mica entre l’espasa i la paret, els fan el joc. Però com va dir (crec que encertadament) el secretari de Cultura, el conflicte no és entre la Generalitat i els exhibidors, sinó entre la Generalitat i les «majors». Al Canadà, per exemple, les majors per llei doblen al francès i, per més inri, no fan servir el doblatge de França sinó el quebeqès. No sembla, doncs, que hi hagi cap raó perquè no ho acabin fent aquí. Per acabar-ho d’adobar, i això ja ho ha dit l’Àlex, les majors venen als exhibidors paquets de pel·lícules on hi ha un èxit i una colla de saldos que als EUA no s’arriben ni a estrenar. Això provoca que hi hagi una MOLT menor disponibilitat de sales per a projectar cinema d’altres orígens (català, espanyol, europeu o de Burundi).
Per tant, i sense voler caure en una simplificació estereotipada, sembla clar que, si més no, hi ha per part d’aquestes empreses un abús de posició dominant que afecta tant l’exhibició (i per tant la producció) cultural pròpia com els drets lingüístics de la ciutadania.
Com més informació tinc més irrellevant i més justificat em sembla el tema de la qüestió del 50%. Això no vol dir (i en això també hi havia cert acord a la taula) que no es pugui incentivar més el consum de VO (cosa que la llei fa).
Àlex,
Sobre l’IEC, precisament perquè és «totes les reales academias», que el seu pressupost encara hauria de ser molt major en comparació amb la despesa en doblatge. Aquesta era la comparació que volia fer. És a dir, si del pressupost de l’IEC ens quedem només amb la part de la llengua, és encara més irrisori en comparació amb la subvenció a la que em referia. Per tant, entenc que la comparació no només és vàlida sinó molt més flagrant.
Celebro l’article 17 per a defensar la competència. No té res a veure, però, amb la defensa del Català, al menys no de forma directa. És evident que tindrà efectes indirectes positius, i això ja seria bo en sí mateix. És, però, i tu també ho dius, una llei de sector, no lingüística. El meu enfoc en comentar aquesta llei era, bàsicament, sobre aquest segon punt de vista.
(Nota al marge: sigui quina sigui la llei, crec que ha de complir-se, amb pastanaga o amb garrotada. Les lleis han de portar associades mesures per a garantir-ne el compliment, de bon grat o a la força, sí o sí).
Dit això, em remeto als meus comentaris anteriors sobre el cost d’oportunitat i les prioritats de cadascú :)
Jaume,
Aquesta llei és de sector com la Ley de Economía Sostenible és d’economia sostenible. Ambdues tenen un corpus que, majoritàriament, s’adreça a resoldre un problema, però en ambdós casos els polítics no se n’han pogut estar de putinejar-les amb qüestions que els eren relacionades però marginals: la llengua en el cas del cine, la propietat intel·lectual en la del govern central.
No dic que la llengua de projecció no estigui relacionada amb una llei del cine: dic que no tracta de defensa de la competència ni de regulació del sector en un sentit del funcionament de la indústria, com obligar a retolar en català és tangencial a una regulació del comerç al detall.
:)
Ismael,
ok amb el tema de l’IEC, l’havia entès a la inversa, que deies que tenia massa diners.
És una llei de sector, per tant, àmplia i global. De la mateixa manera que a la «Ley de la Economía Sostenible», en alguns camps el cavall de batalla ha estat el tema de la propietat intel·lectual tot i tenir un abast més gran, aquí s’ha parlat molt del tema lingüístic, no sempre afavorit per la pròpia Conselleria.
Jo crec que era el moment d’introduir el tema lingüístic, doncs la regulació dibuixa com es vol el cinema. Així, calia aprofitar per treure el tema. De fet, va lligat a la competència i a la competitivitat. Si deien (per demostrar) que no és rendible, que tothom tingui les mateixes regles de joc, ajuda.
És possible que la llengua sigui la cortina de fum de part del sector que de fet està en contra de la llei per altres motius (l’inefable Balañà, per cert). Per això et deia que potser tu (i molts, també) hem caigut en el parany de la llengua, i també del doblatge, quan l’important són altres coses.
Que sigui tangencial no vol dir que no sigui inclosa. És una forma de dir, jo faig això per vosaltres i vosaltres fareu això.
Quant a les dades, sempre hi ha moltes formes de veure-les.
En el pressupost del 2010, els percentatges més grans van a:
– Salut (9.883,1 M€), 26.8% del pressupost.
– Educació (6.308,9 M€), 17.1% del pressupost.
– Protecció social (2.110,5 M €)
– Cultura i Esports (453,2 M€)
Vist així el cistell, no sembla tan desproporcionat. Fet el repartiment, potser fora més just comparar les xifres dins de Cultura. Sempre trobaràs biaixos. Tampoc les partides són sempre úniques, una cosa és la directa, i una altra és que de la part que va als centres, també una part va a formació de professorat.
Vaja, com sempre, les dades ens poden ajudar en les nostres premisses, però sempre trobaràs dades que puguin anar a la contra.