El dia 19 de juny de 2018 em van nomenar director general de participació ciutadana de la Generalitat de Catalunya.
75 dies després — no tots hàbils per treballar, però sí per pensar — em sento en la necessitat de compartir perquè vaig acceptar entrar al Govern de la Generalitat de Catalunya.
Com va anar la cosa
El dia 1 de juny per la tarda em va trucar la cap de gabinet del conseller Ernest Maragall per comentar-me que el conseller volia parlar amb mi i que si em podia trucar. Era el dia abans del seu nomenament com a conseller i l’agenda, al final, no li ho va permetre. Em va trucar l’endemà, dissabte, pel matí, hores abans de la seva pròpia investidura. Després de parlar força estona sobre la dura realitat de ser pare, em va dir que estava formant equip i que si estaria interessat en afegir-m’hi, i em va emplaçar al següent dilluns per a concretar. El dia 4 de juny pel matí em va proposar incorporar-me a l’equip del Jordi Foz, secretari de Transparència i Govern Obert, com a responsable de la nova Direcció general de Participació Ciutadana.
Tenim un problema greu
, em va dir, el feixisme i el populisme creixen de forma accelerada i els ciutadans s’hi abonen perquè no comprenen la complexitat de la política. Tu creus que la participació ciutadana pot fer-hi res, aquí? Tu em pots ajudar, en això?
. Les paraules no són literals, però s’hi acosten força.
Vam parlar de feixisme. Vam parlar de participació. Vaig dir que em feia molt de respecte la responsabilitat. Va dir que a ell també la seva. I vaig acceptar.
Per què vaig acceptar
Vaig acceptar, bàsicament, per quatre motius.
El primer per l’encàrrec.
Hi ha dues visions complementàries de la participació ciutadana. La visió tradicional és la de fer millors lleis i polítiques públiques gràcies a fer-hi concórrer més persones, amb visions diferents i amb coneixements diversos. Gràcies a la participació obtenim, diu la teoria (i jo la comparteixo), lleis i polítiques més eficaces i més eficients. La segona visió (que, tanmateix, és la que a mi em mou) és que la participació (deliberativa) és el tercer estadi de la democràcia, agafant el millor de la democràcia grega (directa) i la democràcia moderna (representativa). La manera de superar la perillosa deriva que anticipava José Ortega y Gasset amb el seu «home-massa» o la post-democràcia de Colin Crouch.
Que t’encarreguin intentar millorar la democràcia —el que cal és salvar-la, dirien alguns— per a què no repetim l’error del feixisme, i que t’encarreguin fer-ho transformant les pràctiques polítiques d’institucions i ciutadans, i aplicant la manera com creus que s’ha de fer és un encàrrec molt molt però molt difícil de dir-hi que no.
És que et diguin: això que has estat dient els últims 20 anys, ara vas i ho fas. Tant per il·lusió com per coherència, s’ha de dir que sí.
I quan dic l’encàrrec també vol dir la llibertat per a complir amb l’encàrrec. Tinc una anècdota que explica bé la llibertat que, de moment, se m’ha confiat. Si la proposta oficiosa va ser el 4 de juny, el meu nomenament va ser el 19 i la incorporació oficial el 21. Tanmateix, el conseller havia de comparèixer a la Comissió d’Acció Exterior Relacions Institucionals i Transparència del Parlament de Catalunya el 28 de juny. Així que tocava posar-se a treballar des del minut -21.600. Contra-rellotge, vaig pensar una teoria del canvi que agafés els impactes esperats (l’encàrrec), els transformés en resultats tangibles a aconseguir, derivats d’unes actuacions que vindrien d’uns programes amb més o menys recursos. Vaig empapar-me de què havia estat i estava fent la llavors Subdirecció de Qualitat Democràtica en matèria de participació. Vam mirar de consensuar els grans eixos, mirar de fer lligar teoria i pràctica i passat i futur, vaig fer uns apunts pel PPT del conseller i vaig creuar els dits.
Hi ha un passatge de la seva compareixença que podeu llegir a la transcripció que en va fer el Parlament i que em va arribar al cor. Això deia el conseller Maragall:
Els programes… aquí hi ha una paraula…, en fi, l’Ismael Peña ja ens ho explicarà, jo soc massa vell per utilitzar-la, sincerament. E-participació sí, fins aquí hi arribo. Vot electrònic, també. Tecnopolítica…, bé, donarem sentit al concepte i segur que estarem en condicions també no només de donar-li sentit sinó d’apreciar-ne el valor.
És a dir, no sé què és la tecnopolítica [un concepte encara minoritari i que algunes persones treballem per fer cabdal], però si l’Ismael diu que és important, donem-li l’oportunitat que ens ho demostri. En compareixença davant el Parlament, a una setmana de la meva incorporació. No es pot demanar més confiança i recolzament.
El segon motiu per acceptar entrar al govern, i més important, va ser per la possibilitat de fer un impacte. En la democràcia i en la societat en conjunt. La feina que em va fer madurar com a professional va ser dirigir el programa de cooperació al desenvolupament de la UOC durant cinc anys. Una feina precedida per 15 anys de cau. Hi ha coses que deixen petjada. Quan vaig voler ser acadèmic (2005) va ser pels mateixos motius: aprendre per millorar el món… o el tros de món que es deixés millorar.
Però fer impacte des de l’acadèmia és —prou paradoxalment— cada cop més difícil. Així que vaig acabar duent una doble vida. L’acadèmica més o menys estàndard i la de fer impacte. Amb totes les sinergies que podia provocar-hi, però doble vida. Això és esgotador i acaba passant factura, tant professional com personal. Amb la paternitat això es va fer molt més difícil. Reagrupar les diferents vides i posar-les en línia era essencial. Hi havia dues opcions: o bé reorientar la vida acadèmica vers una carrera amb més impacte social, o bé sortir de la vida acadèmica. La segona opció s’ha presentat primer i de quina manera: hi ha pocs llocs on tenir més impacte que des d’un govern.
El tercer motiu és que sé fer-ho. O, més humilment, si hi ha una cosa que sé fer és aquesta. Porto 20 anys pensant-ho i fent-ho; de vegades una cosa més que l’altra, de vegades més l’altra que l’una. Recerca, formació, disseny i implantació de projectes, avaluació; a la pública i a la privada; a casa i a l’estranger.
Dins el molt respecte que em fa la responsabilitat, saber que moltes coses les tens per la mà et dóna confiança per afrontar les moltíssimes altres que et seran noves. No arribar de nou al debat em sembla també una mostra de respecte imprescindible envers la gent amb la que hauràs de treballar, o per la que hauràs de treballar.
Per últim, per l’equip amb qui hauria de treballar i el projecte que tenien (tenen… tenim) en marxa. Al Raül Romeva el vaig conèixer fa 20 anys i ens havíem anat trobant aquí i allà. El llavors conseller Romeva m’havia convidat a obrir la jornada de presentació del Pla de Govern Obert 2017-2018 el maig de l’any passat, així que coneixia també el projecte. Al Jordi Foz, el Roger Buch (qualitat democràtica) i la Laura Suñé (subdirectora de participació) els vaig conèixer a rel del disseny d’unes jornades d’innovació democràtica que al final no van ser per culpa del 155, tot i que ja havíem anat coincidint també aquí i allà. La Núria Espuny (directora general llavors de tot l’àmbit de govern obert) m’havia convidat a un grup de treball sobre la nova estratègia de dades obertes i govern obert i en vaig sortir eufòric tant per la qualitat de la feina com pel compromís de l’equip. De fet, l’únic que no coneixia (fals! no coneixia la Montse, la Raquel, la Núria, el Pablo, l’Elisa… però ja m’enteneu) era el conseller. I, com he dit més amunt, estem en línia.
Llavors, ets del partit?
No.
Em consta que la proposta del meu nom va venir de baix a dalt i no de dalt a baix. Amb el nou govern, va sorgir l’oportunitat de reforçar l’estratègia de govern obert —una qüestió reivindicada tant pel propi govern com pels ciutadans interessats en aquests afers— «desdoblant» l’anterior Direcció general de Transparència, Dades Obertes i Qualitat Democràtica en una direcció general de Transparència i Dades Obertes i una nova direcció general de Participació Ciutadana. La idea era, òbviament, reforçar les polítiques de participació. I es va proposar el meu nom perquè, com he dit més amunt, jo ja era actiu dins aquest àmbit.
També és cert que soc proper a les idees del partit al què pertany el conseller — i això la direcció del partit ho sabia quan el meu nom hi va arribar. Hi ha qui m’ha etiquetat com «de frontera» o «dels conciliadors». A mi m’agrada dir que visc en un aiguabarreig entre ERC, els Comuns i la CUP, tot i que enyoro la socialdemocràcia europea de la segona meitat del s.XX, tinc bons amics a la resta de partits i amb alguns fins i tot hi he col·laborat en projectes polítics. I ho tornaria a fer: no em convenç la creença que les bones idees són només d’un partit o que un partit determinat té sempre bones idees.
Crec, a més, que la meva independència, bo i l’afinitat ideològica, és ara mateix un actiu. Tant per mi com pel projecte. Tanmateix (oh, sorpresa) a l’equip directiu parlem molt de polítiques públiques i (oh, sorpresa) de la política dels partits. Per ara he trobat molta honestedat en separar les unes de les altres, cosa que m’ha semblat una actitud molt respectuosa, no envers mi, sinó envers la institució del govern.
Dit això, el cert és que la coordinació de les polítiques públiques, de totes les polítiques públiques, es fa a nivell de partit. Qui pertany al partit té, doncs, l’oportunitat d’un segon torn on donar més cos o més acompanyament a un determinat programa. Si els partits tenen una cosa bona, és (o hauria de ser), precisament, aquesta.
Aquestes qüestions — avantatges de la independència o de ser del partit — difícilment es veuen des de fora amb la claredat que es manifesten un cop al govern (i em consta que al Parlament passa de forma semblant).
La coherència global i la responsabilitat indirecta pel càrrec
La qüestió de ser o no d’un partit no em preocupa tant com el fet de pertànyer a un govern que (1) jo represento però (2) no controlo totalment. A l’acadèmia o als autònoms això no els passa: se li suposa als acadèmics la llibertat de càtedra i als autònoms que estan sols davant el perill; és a dir, cadascú és responsable dels seus actes. A les persones assalariades això tampoc no passa: el responsable és l’amo, o el cap jeràrquic.
Al govern, no obstant, tots els que en formem part el representem i, en certa manera, ens representa a tots. Formem o conformem una institució. Això vol dir que si el company fa un disbarat, tots ens hi veiem en certa manera implicats. Som el govern. Però aquest company pot estar tan «aprop» com la direcció general del costat, com tan «lluny» com una altra conselleria que, a més, «pertany» a un altre partit (això, al món, passa molt sovint: no parlo del cas concret actual).
En això no m’hi havia trobat mai (bé, sí, quan els meus fills molesten algú quan sortim de casa) i és molt incòmode. I amb diferents graus d’incomoditat: des de no compartir un punt de vista, fins oposar-te a una política que s’està duent a terme fins el límit de no trobar ètic un posicionament.
Així, et trobes que el ciutadà pot acabar identificant-te amb (1) coses en les que no hi estàs d’acord, (2) coses en què no hi tens res a dir i menys fer perquè no són competència teva o del teu àmbit jeràrquic proper, o (3) coses que directament creus que atempten contra les teves conviccions personals més profundes.
Amb 270 alts càrrecs que té la Generalitat prenent decisions constantment, la probabilitat que estiguem tots sempre d’acord (i donant per descomptat que ens ho parlem tot abans) és pràcticament zero. Gestionar això és una cosa que hauré d’aprendre a fer. I sobretot el tercer punt, la coherència amb els principis i l’ètica, em fa més por que una pedregada.
Les pors
No vull deixar sense tocar tres qüestions que, més que respecte, em fan por.
La primera són els diners. El meu sou és molt elevat. I a mi no em val si a la privada cobraria més o no: la qüestió és que cobro molts diners i, més important, surten de la butxaca del contribuent. Això em suposa una enorme responsabilitat, la d’utilitzar bé tots i cadascun dels euros del meu sou. Responsabilitat que fa venir por de no defraudar la confiança. Però, més encara, por de no voler-hi renunciar a tota costa, de fer el possible per mantenir el càrrec i, amb ell, el sou. De justificar qualsevol acció, de fer el que calgui pel sou. Aquest pensament el tinc a diari.
La segona és el poder i els privilegis. Sota el meu comandament hi ha un equip de persones i un pressupost. Malgrat el que sovint es diu de la política, jo (encara) crec que es poden fer moltes coses des del govern. Puc, a més, influir en gent que té molt més poder que jo: secretaris, consellers, diputats. Influència directa, parlant-hi, o indirecta, gestionant la informació o dissenyant lleis. Per no parlar d’incidir en l’opinió dels ciutadans en massa, i amb la coartada de la participació ciutadana. El risc de passar de voler fer impacte a ser messiànic en el meu comportament també em capfica. Creure’s infal·lible o, en el pitjor dels casos, imprescindible només em faria ineficient i ineficaç… però això no ho deus veure quan ets a l’ull del teu propi huracà. Si ser fidel a un sou és perillós, ser cegament fidel a unes idees encara és pitjor perquè hom es torna capaç de trobar justificació a absolutament tot.
Per descomptat, encara pot ser pitjor: sumar la primera i la segona i, directament, corrompre’s. Tot i que confio en la meva virtut (com tothom deu confiar en la seva…), sempre he intentat posar-m’ho difícil per deixar de ser virtuós. Tinc la sort d’haver caigut al, probablement, millor lloc per dissenyar institucions a proves de no-virtuosos: la secretaria de transparència i govern obert.
L’última por, i relacionada amb això anterior, és ser coherent en el pla ètic, en el respecte dels drets humans i les llibertats ciutadanes. Al marge de la corrupció —que és una qüestió força objectiva— respectar els drets és força més subtil. O, més ben dit, força més fàcil de relativitzar. En parlava més amunt a nivell general i ara hi torno a nivell personal. Entenc que l’estratègia és, des de dins, denunciar quan hom vegi que no es respecten els drets o llibertats i treballar per impedir-ho o corregir-ho. Dir-ho serà més fàcil que fer-ho.
En el límit, però, hom ha de veure si un pot fer més impacte dins que fora per impedir o corregir aquestes qüestions — a més de les pròpies per les quals un ha acceptat el càrrec… sense caure en la pròpia idealització i autojustificació, clar. Tot un bucle ètic. Em temo que això em donarà molt de joc per a pensar-hi i, per dissort, segur que algun maldecap.
En definitiva, nova etapa tant professional com personal. Fascinant. Plena de possibilitats, tant per bé com per mal. Tothom recomana paciència, reconèixer el terreny, aclimatar-se. Segurament és difícil fer canvis fàcils i ràpids —cal, però, saber explicar perquè— de la mateixa manera que crec molt factible fer alguns canvis importants o, com a mínim, crear les condicions favorables per a què puguin ser possibles en un futur. I fer-ho assumint el pes de tota la responsabilitat, sense perdre el cap, que si m’haig d’equivocar que sigui perquè no ho he sabut fer millor, no perquè no he volgut.
Comparte:
