Estar a Òmnium, ser Òmnium

Ismael Peña-López a Òmnium Cultural. Assemblea General Ordinària del 3 de març de 2018Presentant el projecte de think tank a l’Assemblea General Ordinària d’ Òmnium Cultural del 3 de març de 2018.

A finals de 2014 vaig incorporar-me a la Junta Nacional d’Òmnium Cultural. Hi entrava de la mà de la Muriel Casals, a qui li deia obertament que Muriel, jo no soc dels vostres. La seva resposta, tan espontània com sentida, em va fer acceptar a l’acte: precisament la gent que no se sentia partícip del projecte d’Òmnium era la més necessària si es volia que aquest projecte fos de tots. De tots. Omnium. El genitiu d’omnia. De tots.

Després la Muriel va deixar el carrer per anar a les institucions, a seguir fent política, i va agafar el seu relleu el Jordi Cuixart al capdavant de l’entitat. Després la Muriel se’n va anar del tot — crec que mai superarem, superaré, del tot aquesta pèrdua, aquesta doble pèrdua: primer la vaig perdre com a professora, on em va marcar per sempre; després com a amiga i activista, on em va marcar per sempre una altra vegada. Després se’n va anar el Jordi Cuixart, a la presó, d’on molts esperem que torni, aviat, si pot ser no massa canviat i, si ha de ser-ho, que sigui per bé. I després, ara, plego jo — incompatibilitats de compromisos personals immediats amb el càrrec a la Junta.

Del meu pas per Òmnium, de la meva pròpia aportació vull dir, m’agradaria que fos veritat el que de mi deia el Quico Sallés a un article seu: que soc un dels politòlegs ‘conciliadors’ del sobiranisme. Perquè això és el que he intentat fer: política — en el sentit de gestionar allò col·lectiu — i ser conciliador — d’extrems, de visions paral·leles, se sentiments contraposats. El primer any llarg vaig esforçar-me (sense èxit) a aconseguir que hi hagués un procés constituent o deliberatiu que fes pensar i parlar els ciutadans de Catalunya, entre ells i amb les institucions; i entre tots plegats ho vam acabar canviant per un referèndum (un instrument força diferent). El segon any llarg vaig esforçar-me (amb un èxit parcial) a reivindicar el valor polític, de dret irrenunciable, que la ciutadania es manifesti, també a les urnes; crec que l’exercici de l’1 d’octubre va ser un revulsiu en termes d’emancipació ciutadana, però va ser negatiu en termes de deliberació i de construcció de país (com era d’esperar, i com s’ha demostrat), tot i que segueixo pensant que, en aquell moment, hi havia poques opcions més — les conseqüències ens fan oblidar, sovint, les causes. Els últims mesos he estat esforçant-me (espero que, ara sí, amb èxit) a promoure un gir, tant dins d’Òmnium com fora, que doni més pes a la deliberació (si, una altra vegada la deliberació) i al pensament, no en detriment de l’activisme (més necessari que mai pels drets!) però sí com a complement (o pre-requisit) cada cop més urgent com a eina de cohesió social i de construcció de consensos.

Sigui com sigui, la meva aportació ha estat necessàriament petita. Perquè les coses a fer eren i són moltes i profundes, i perquè l’equip d’Òmnium és molt i molt nombrós — un extens univers que transcendeix els càrrecs electes voluntaris i els professionals — i fa de mal dir qui ha fet què.

El que a aquestes alçades és important per mi és si he sortit diferent de com vaig entrar.

I un bon resum és el següent: vaig acceptar estar a Òmnium i surto essent Òmnium.

Quan he tingut l’oportunitat, sempre he dit que Òmnium és l’entitat més plural que té el país. Pot ser que m’equivoqui, però en tot cas és un error de magnitud, no de categoria. A Òmnium — i parlo en particular de la Junta Nacional, però si ho faig extensiu a totes les juntes territorials és encara molt més evident — hi ha gent de dretes i d’esquerres, conservadors i liberals, progressistes i anarquistes, gent que creu que la independència és un fi i gent que creu que és un instrument, gent nacionalista i (sí, sí) gent anti-nacionalista, gent profundament identitària i gent profundament amb pensament de classe, etc.

És evident que hi ha sectors que no hi són. I els esforços per a què sentin Òmnium com una entitat útil, també per a ells, són molt grans i, important, creixents.

Però una de les coses que m’hauran marcat de la meva estada a Òmnium és que és de tots. I, més important, que aquest és un tret fonamental de l’entitat, sincer, honest, volgut, treballat. I la manera — o maneres — com s’ha aconseguit és un dels aprenentatges més rics que, egoistament, m’enduc i incorporaré a la meva caixa d’eines i la meva manera de fer. I de ser.

Ser de tots no està exempt d’inconvenients. Quan tries un camí, se t’acosten companys de viatge que no has triat. I que potser no triaries mai. Però consideres que el fet de compartir camí és el que és realment important. I, si pots, i, si et deixen, i amb tota la humilitat possible, mires d’intentar que el camí, feixuc, sigui més amable per a la resta de viatgers. I, plegats, mirar de sumar.

Fa uns anys (molts, ja) vaig llegir El Príncep de Maquiavel. Va ser durant l’època en què vaig haver de començar a prendre decisions (professionals) de vegades complicades. Decisions on (creia jo) importava més amb qui feies les coses que no pas el que feies. La lectura de Maquiavel em va dur a pensar que, sovint, darrere les acusacions de “maquiavèlic!” el que hi ha és maniqueisme (a banda d’una distorsió de la doctrina de Maquiavel, sovint fruit del desconeixement).

No tot s’hi val, és cert. Però no és menys cert — o això crec jo — que la puresa ens duu, sovint, a l’immobilisme. Els extrems són, sovint, més lluny del que pensem. I l’àrea de grisos és molt, molt àmplia com per a poder regir-se per un principi cabdal a Òmnium: comencem pel que ens uneix i anem fent; i quan arribem a allò en què estem en desacord, ja ens aturarem a parlar-ne.

La realitat és que (1) aconseguir allò que ens uneix és molt difícil i, per tant, sovint no arribem a allò que ens desuneix i (2) en fent coses plegats, anem aprimant i allunyant allò que ens desuneix, pel què sovint tampoc hi acabem arribant.

Aquest és un aprenentatge fonamental del funcionament fonamental d’Òmnium. I, si bé el principi no m’era aliè, se m’ha reforçat de manera que crec que s’hauria de prioritzar a tota acció col·lectiva, tant política com social.

Això és Òmnium Cultural.

Això soc, també, jo. Una mica més que abans.

Deixaré d’estar a Òmnium, però difícilment deixaré de ser Òmnium.

Chantaje al poder, demostración de voluntad

Este fin de semana han tenido lugar dos eventos interesantísimos desde el punto de vista de la participación política y la movilización ciudadana: la Asamblea Ciudadana de Podemos y la manifestación de la plataforma Ara és l’hora para dar un impulso más al proceso soberanista catalán.

Ambos movimientos han sido vistos con recelo desde muchos partidos políticos y otros tantos medios de comunicación.

De Podemos se ha dicho ya de todo. Lo más suave, que no tienen programa. De lo peor, que son un partido golpista, sacando totalmente de contexto lo que no es más que un lema o una consigna para insuflar ánimos: “el cielo no se toma por consenso, sino por asalto”.

De la Assemblea Nacional Catalana y Òmnium Cultural se ha dicho otro tanto, si bien el multitudinario apoyo que tienen en Catalunya ha paliado muchas críticas. Estas se han centrado, a menudo, en el (supuesto) chantaje que supone poner condiciones al gobierno para que éste cuente con su apoyo.

Falta de programa y condiciones chantajistas.

Se dijo a los indignados, a los descontentos, a los que tenían desafecto por la política, que si querían algo, que se organizasen, que montasen un partido. Muy bien, pues se han organizado y/o han montado un partido.

En ambos casos, han mostrado sus cartas del derecho y del revés. No en vano, la mayor parte de sus debates y propuestas tienen su origen en foros abiertos —o a los cuales se puede acceder fácilmente— en Internet. El programa está ahí para el que quiera leerlo. Sí, por desgracia, en un mundo digital, ya no se mandan los programas a casa: hay que levantarse, recorrer el largo trecho del sofá al ordenador (con una tableta no hace falta ni eso) y teclear un par de direcciones para dar con ellos. La política activa es lo que tiene: da por descontado que la gente tiene ganas de participar y no esperará a que le den la información masticada, digerida y metabolizada.

Ese es el programa “oculto” de proyectos como Podemos, Guanyem, el Partido X, el Partido Pirata, Òmnium Cultural o la Assemblea Nacional Catalana: tanto das, tanto recibes. Si quieres estar informado, infórmate. Si quieres participar, participa.

Claro, una vez el ciudadano se acostumbra a participar, el siguiente paso viene de forma natural: un acto de devolución. Devolución de la soberanía que un día se prestó a los representantes electos y que, ahora, habiendo participado, se encuentra una formalidad que hay que revocar. Y aquí entroncamos con los chantajes.

¿Cómo va a chantajear la ciudadanía al señor o señora al que dio poderes temporales para que decidiese por ella? El chantaje es una puerta trasera para conseguir el poder de forma ilegítima. Lo que aquí algunos ciudadanos están haciendo no es chantaje, sino retirar la confianza (o advertir sobre esta posibilidad) y, con ella, reclamar la devolución del poder que fue prestado. Esto no es un chantaje: es un reembolso por incumplimiento del contrato. Esto es la demostración de una voluntad, la voluntad de recuperar la soberanía sobre uno mismo.

Monten un partido, se dijo. Y así se hizo. Móntenlo y preséntense a las instituciones. Y así se está haciendo.

Ahora toca la contrapartida: los que viven en las instituciones, que se presenten a la ciudadanía. Que se personen allí de donde su poder nunca debió marcharse: la calle. Si no lo hacen, que, por favor, depositen sin alharacas la parte del artículo 1.2 de la Constitución que tan sigilosamente tomaron para sí.

Sobre Mí

    Soy Ismael Peña-López.

    Soy profesor de los Estudios de Derecho y de Ciencia Política de la Universitat Oberta de Catalunya, e investigador en el Internet Interdisciplinary Institute y el eLearn Center de la misma. También dirijo el proyecto de Innovación Abierta de la Fundació Jaume Bofill.