Muriel, jo no sóc dels vostres

Fotografia de Muriel Casals mirant l'hora al rellotge
Muriel Casals. Aniol Resclosa per a Òmnium Cultural.

El dia 11 de desembre de 2014 em reunia amb la Muriel Casals a la seu d’Òmnium Cultural al carrer Diputació de Barcelona. Havia sentit a parlar de mi i volia conèixer-me.

Per a mi, la Muriel Casals no era una desconeguda: més enllà de la seva intensa presència mediàtica els últims anys, la Muriel havia estat la meva primera professora a la universitat: em va donar Introducció a l’Economia durant el meu primer any d’estudiant de Ciències Econòmiques i Empresarials — especialitat en Economia General — a la UAB. Era 1991 i la Muriel ja era una persona molt atractiva: t’atreia la seva manera de parlar, t’atreia la seva neutralitat en abordar els temes, t’atreia la seva inquietud per comprendre perquè la gent fa les coses que fa. En aquell temps no teníem la Vikipèdia i hom no sabia si la Muriel havia estat militant del PSUC o no, ni falta que ens feia. Només sabíem, pel seu segon cognom, Couturier, que el seu nom tan estrany com bonic havia de venir de part de mare. I que, gràcies a ella, Smith, Ricardo, Keynes, Schumpeter o Hayek, amb les raons de cadascú, tots ells m’acompanyarien la resta de la meva vida.

A la reunió, a més de la llavors presidenta d’Òmnium, hi havia el vicepresident Quim Torra i el director de l’entitat, l’Oleguer Serra. Era un dijous a migdia i la cita m’enxampava entre reunió i reunió, entre la UOC i la Fundació Bofill, a les que anava en bicicleta feia cosa d’un any, i amb els cabells ja lligats amb una cua, per primera vegada en la vida. Un mes de molts i molt importants canvis.

La Muriel em va preguntar qui era, tot i que ja ho sabia, però li agradava escoltar, i escoltar en primera persona. I em va preguntar què en pensava de tot plegat, tema que va donar per entès.

I així li vaig explicar els meus dubtes sobre les identitats col·lectives i els nacionalismes, amb qui tinc una relació com amb les religions: els respecto tant com em respectin.
I així li vaig explicar que per molts motius desconfiava també dels arguments estrictament economicistes, sobretot perquè sovint són conjunturals i, encara més sovint, amb impacte desigual i en direccions oposades.
I així li vaig explicar que sí creia en Europa, i en el principi de subsidiarietat, i que una cosa i l’altra havien posat data de caducitat als estats-nació, i més encara després de la ventada que escombrava i havia d’escombrar occident després de la Primavera Àrab, el 15M i tot el que estava venint i havia encara de venir.

En definitiva, vaig fer un exercici molt conscient de desmarcar-me del que jo, llavors, creia que era el dogma i l’ortodòxia d’Òmnium.

— Déu n’hi do — va dir amb els ulls molt oberts.
— Perdona. És que hi he pensat força. Això et passa per preguntar! — vaig bromejar, mirant d’alleugerir la intensitat del moment. Jo admirava la feina d’Òminum: no en va, n’era soci, però com una mena de contracte externalitzat de qui saps que defensa els teus mateixos interessos però no n’estàs segur de compartir del tot les maneres.
— Es nota! — es va afanyar a contestar, amb aquell mig somriure còmplice que tenia.

I llavors, sense pausa, em va convidar a afegir-me a la Junta Directiva d’Òmnium Cultural.

— És molt afalagador, Muriel, però jo és que crec que no sóc dels vostres, com he intentat explicar.
— Precisament! — va precipitar-se sense pausa ni vacil·lació.

Em vaig quedar estupefacte. Vaig dirigir els ulls a l’Oleguer Serra, que em va mirar amb cara de a-mi-no-em-miris. Vaig girar-me per fitar el Quim Torra, que seia a la meva dreta i a qui donava lleugerament l’esquena mentre parlava amb la Muriel.

— Aquí tots mirem de posar el nostre accent. I el resultat és una mica de tots — va rematar el Quim amb satisfacció.

He trigat ben bé un any en saber què hi faig a la Junta Directiva d’Òmnium Cultural. La teoria va quedar exposada clarament en aquella taula un 11 de desembre de 2014. Però la pràctica la vaig anar aprenent durant tot l’any següent. A temps, diria, per renovar el meu compromís a les últimes eleccions a la Junta el 16 de desembre de 2015, un any just després que l’executiva de la Junta ratifiqués la proposta de la Muriel d’incorporar-m’hi.

La Muriel creia que en una taula mai no hi sobra ningú.
La Muriel creia que allò desconegut existeix per descobrir-ho, no per bandejar-ho.
La Muriel creia que és millor anticipar-se que fer tard.
La Muriel creia que els ponts tenen dos extrems, i que quan més ple baixa el riu, més necessaris són per poder creuar-lo.
La Muriel creia que és millor centrar-se en el que ens uneix, i treballar-hi, que no eternitzar-se en el que ens separa, i estancar-nos.

— Muriel, jo és que crec que no sóc dels vostres.
— Precisament!

Precisament.

Precisament.

I, des d’aquell moment, vaig ser dels de la Muriel. Per sempre.

Entrada anterior: Taparlo todo para proteger a la institución

Entrada siguiente: Reformar o transformar España, reformar o transformar Catalunya

4 Comments a “Muriel, jo no sóc dels vostres” »

  1. Comparteixo també el meu text i reconeixement:

    “Entre llàgrimes que venen i tornen. També entre esperances ahir la nit quan desmentien la notícia, imaginant que podies recuperar-te. Desconcert. Un gran dolor, mentre costa rendir-se a la voluntat de la vida que sempre ens sobrepassa.
    Vam parlar fa unes setmanes per veure’ns. Et deia que volia explicar-te els nous projectes. Et reconeixo i honro. Tu vas ser la professora màgica de macroeconomia que ens donaves idees i ens obries possibilitats als estudiants que ens rebotàvem amb el sistema. jeje. Que parlàvem d’éssers humans. Per tu vaig iniciar el meu interès en l’antropologia, que després va ser la meva segona llicenciatura. Encara recordo com en les classes de macroeconomia ens parlaves de moltes coses relacionades amb la “humanització” del capitalisme i ens parlaves de la dimensió social, dels antropòlegs, entre moments on només es sentien equacions de maximitzar beneficis a finals delas anys 90. Tinc aquí el llibre de lantropòleg Emmanuel Todd de “La ilusión económica” que recomanaves. També com vas fer de pont perquè uns quants anéssim d’Erasmus a Aix en Provence Emoticono wink
    Però tot això no va ser més que l’inici d’una amistat. De compartir cafès i dinars i sopars…i els tallers de banca ètica i economia solidària a la Fundació Pere Tarrés. Quins records. Tu sempre obrint noves possibilitats. Enllaçant móns. Molts ara et tenen present per la tasca per la independència de Catalunya, però també volia recordar tot això. Bé, tot això i les converses tan humanes i sensibles sobre la situació de la dona al món, i les relacions entre homes i dones…com moltes d’altres coses maques. Mentre em costa creure que t’estic escrivint perquè no podrem fer el cafè. Sempre seràs una font d’inspiració d’unió de realitats, de noves possibilitats de passos de la humanitat.
    T’estimo guapíssima
    Bon viatge”
    Marta Marsé Vidri
    Barcelona, febrer 2016

  2. Em costaria molt trobar una anècdota més oportuna per descriure el sentiment que ens deixa la Muriel. Gràcies,

RSS feed Feed RSS para los comentarios a esta entrada. TrackBack URI

Dejar un comentario

Tu comentario:

Sobre Mí

    Soy Ismael Peña-López.

    Soy profesor de los Estudios de Derecho y de Ciencia Política de la Universitat Oberta de Catalunya, e investigador en el Internet Interdisciplinary Institute y el eLearn Center de la misma. También dirijo el proyecto de Innovación Abierta de la Fundació Jaume Bofill.